"La Belle Dame sans merci" va ser potser el text francès més influent del segle XV, si més no el poema més conegut i imitat, i s’han trobat ressons d’aquesta obra en poemes d’Ausiàs March, Pere Torroella i Ramon Llull (entre d’altres noms menys coneguts).

L’obra, narrada en primera persona, tracta d’un vidu que cavalca decidit a abandonar-se a la tristesa més absoluta per la mort de la seva dona, fins que arriba a un verger on s’està fent una festa i allà és testimoni d’una conversa entre un enamorat i una dama. El diàleg entre la parella constitueix l’eix central del poema. La dama, en una demostració de crueltat i manca de mercè, rebutja l’enamorat, el qual, segons explica el narrador, mor de tristesa poc després d’aquella conversa.

Va ser un poema molt exitós, però també va desencadenar una gran polèmica. Com comentava Riquer, «Alain Chartier [...] deixa el final del dissortat amant en una intencionada vaguetat que pot induir a suposar que mori desesperat, i això comporta la condemnació de la seva ànima. Així s’explicarien les immediates reaccions en pro i en contra el poema, on la dama, de fet, esdevé culpable de la damnació de l’enamorat.»

La traducció que ara editem de Francesc Oliver està escrita en octaves decasil·làbiques i és remarcable la seva qualitat literària, l’escassetat d’errors de traducció i el profund coneixement de la llengua i de la poesia francesa. El fet de fer servir aquests versos i no pas els octosíl·labs originals ni tampoc la rima, fa que hagi d’adaptar el text o afegir-hi rebles i innovar. Aquesta traducció podria passar per l’obra original d’un poeta català, ja que les solucions lèxiques, les fórmules i els girs o expressions coincideixen amb els de la poesia catalana de l’època i demostren l’adequació a la poesia catalana, per part del traductor, del text que traduïa.