Personatge escàpol, protagonista fugisser d'una fantàstica aventura de renovació cultural, Lluís Montanyà ha passat de puntetes a la història com un dels signants, juntament amb Sebastià Gasch i Salvador Dalí, del document més important de l'avantguarda catalana: el Manifest groc (1928). Era ell aleshores no solament un dels millors amics del crític d'art i de l'épatant pintor, sinó company de redacció a la revista sitgetana L'Amic de les Arts, en la qual tenia al seu càrrec la secció de la crítica literària. Des d'aquí Montanyà parlà de les noves tendències creadores dintre i fora de Catalunya, defensà les més recents formes d'expressió artística, i en definitiva va esdevenir un ferm valedor de l'avantguarda i la modernitat. La seva producció crítica es concentra en els anys vint i trenta del segle passat, i es troba dispersa en les publicacions més importants de l'època. Membre de la Institució de les Lletres Catalanes, compromès amb la sort de la República, marxà a l'exili, on acabaria guanyant-se la vida de traductor d'organismes internacionals. No va tornar mai a Catalunya. Defensa de l'avantguardisme, a cura del professor Joan Herrero, de la Universitat de Colorado, que surt a la venda aquesta setmana, recull una gran part de la seva tasca crítica i assagista, la majoria no recollida en llibre fins ara.