Mireia Farriol ens exposa el desconsol del jo poètic d'aquest poemari moral, d'aquestes Converses amb la lluna de l'armari. O dit altrament: anàloga aproximació al simbolisme polifacètic del mirall. Imatge de la imaginació i metàfora del pensament. Argent viu, reflex invertit, que atrau irremeiablement. Perquè ens aguaita des del nostre espai íntim, casolà: «des del fons remot del passadís» tal com va escriure Jorge Luis Borges.Aquest poemari neix bàsicament de la necessitat d'introspecció pel camí en què transita la vida en solitud. Aquest sentiment, per a mi, té dos vessants oposats que poden conviure junts: la solitud «estimada-acceptada» i la que no ho és.